La conservació
de fotografies s’ha convertit, en aquestes darreres dècades, en una
especialitat més de la conservació de béns culturals, sobretot en països
avançats com França, Estats Units o Anglaterra. A partir dels anys 1980, el
creixent valor històric de les imatges fotogràfiques, la consciència de la
fragilitat i de la degradació dels originals, així com l’increment del valor
econòmic de les fotografies, ha fet que una sèrie de professionals de camps
diferents treballin en una sinergia que ha possibilitat la creació d’un corpus
de coneixements específics a aquesta especialitat.
El treball
pioner d’historiadors com ara Beaumont Newhall o Helmut Gernheim han estat determinants
per la creació d’una historiografia clàssica a partir de la qual construir
histories locals de la fotografia.
El rol dels
científics ha estat determinant també, amb aportacions tan significatives com
les del Laboratori de recerca de la Eastman Kodak Company de Rochester, que
explica per primera vegada de manera concisa i exacta el rol del revelat
fotogràfic sobre les partícules de plata exposades a la llum i crea la
sensitometria; o la del científic de la conservació canadenc Klaus Hendriks,
que fotografià per primera vegada un gra de plata fotogràfic amb un microscopi
electrònic i proposà un pla d’estudis bàsic per als conservadors de
fotografies.
Tant important però, com la tasca d’historiadors i científics, ha estat l’aportació dels propis fotògrafs a la conservació de fotografies. En primer lloc, amb recerques encaminades a l’assoliment d’un procés de tractament perfecte o impecable, que produís unes copies exemptes de contaminació química o “permanents”, com demostra el treball sistemàtic d’Ansel Adams. En segon lloc, també cal reconèixer l’aportació d’aquells autors que han treballat en el període més recent amb tècniques antigues, també anomenades “artesanals” o “alternatives” i que, en certa manera, han redescobert processos oblidats i han permès als conservadors conèixer i experimentar aquestes pràctiques fotogràfiques obsoletes per tal d’entendre-les, estudiar-les i poder-les conservar. En aquest sentit es podria afirmar que els fotògrafs que han treballat amb processos obsolets es poden definir com a historiadors de la tècnica. Exemples significatius d’aquesta pràctica són Ian i Angela Moor, que varen practicar i investigar l’ambrotip ja en els anys 1970, Irving Pobborawski, que va redescobrir també en la mateixa època el daguerrotip i va crear escola. O recentment a casa nostra, els membres de l’Atelier Retaguardia, que han redescobert i popularitzat la pràctica del col·lodió humit.
Finalment, els
mateixos conservadors-restauradors hem aportat el fruit dels nostres coneixements,
de la nostra experiència i de la recerca històrica, creant estratègies
preventives i mètodes d’estabilització i de restauració aplicables a les
fotografies o bé adaptant tècniques d’altres especialitats (paper, vidre,
metall) a les fotografies. Les aportacions de l’Escola francesa, liderada per
Anne Cartier-Bresson, en són un bon exemple.
Totes aquestes
referències històriques confirmen un progrés innegable de l’especialitat degut,
certament, a la convergència d’un objectiu comú en disciplines diferents. Així,
historiadors, científics de la conservació, conservadors i fotògrafs hem contribuït a crear, a partir de la col.laboració interdisciplinar, un conjunt
de coneixements que han convertit la conservació de fotografies en una
disciplina acadèmica, que s’imparteix com a assignatura o especialitat en els
centres de formació internacionals.
Malgrat que en
aquests darrers 30 anys s’han assolit progressos innegables, hem de ser
conscients que avui, amb la recent evolució de la fotografia cap a la imatgeria
electrònica, s’han perdut uns coneixements bàsics sobre la pràctica i els
processos de creació propis a la fotografia. En l’àmbit de la conservació,
aquesta pèrdua es posa de manifest en la manca d’un llenguatge comú entre els
diversos professionals que participen en el procés de conservació. En aquest
sentit seria desitjable la normalització del vocabulari tècnic i científic com
a requisit fonamental d’una bona pràctica interdisciplinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada